Tinc bons amics catalans que aprecio molt. M’agrada la seva forma de viure, i ens assemblem en el desig de compartir llocs, coses, experiències amb els amics. La seva alegria és contagiosa i la seva família és càlida, afectuosa i solidària. Ens vàrem conèixer fa una desena d’anys, durant un intercanvi de cases. Ells ens cediren durant dues setmanes la seva casa a la badía de Llançà, a la costa de Girona, i nosaltres els deixàrem la nostra casa de camp, als turons entre dos llacs. Sovint, els intercanvis de casa que practiquem des de fa anys, no preveuen la trobada entre les dues parts: sortim simultàniament després de conèixer-nos per telèfon i via correu electrònic. Quan arribem, trobem missatges de benvinguda, que suggereixen llocs per visitar, restaurants, mercats i platges on fer un bany.
Aquell cop teníem un tracte similar, però després va passar una cosa imprevista: al cap de poc, en Lluís havía d’examinar-se de nàutica i llavors hauriem de conviure uns quants dies. Confesso que durant el viatge estàvem seriosament preocupats per la futura convivència entre els dos nuclis familiars, sis nosaltres, cinc ells. Però només vàrem trigar uns minuts a comprendre que tot sería fàcil. La casa se’ls assemblava, simpàtica i amable, del tot informal. 
Algunes estances estaven ficades en llocs inusuals, com a sota l’escala o en el que podía ser un armari. Fins i tot vàrem posar un parell de matalassos a la terrassa, en una nit catalana plena d’estels i de perfums. Des de llavors que som molt amics: en els deu anys que han passat hem intercanviat la casa altres vegades, o be ens hem allotjat recíprocament, amb visites freqüents que han esdevingut ocasions de gran alegria de viure junts.
En les discussions polítiques ens enteníem molt, amb ferms punts comuns, però a més, ells se sentien convençudament independentistes i des de sempre partidaris de la lluita de Catalunya per la independència. Nosaltres no teniem prejudicis en contra, però ens costava d’entendre, perquè des de la realitat italiana considerem els que es postulen a favor de la independència com a partidaris d’una qüestió ridícula, de teoríes sense altra base popular que no sigui la intolerància cap al diferent, ara identificat amb l’immigrant que amenaça d’empobrir el nostre benestar actual.
L’estima que tenim pels nostres amics, però, m’ha ajudat a comprendre la diferència entre les dues situacions i les arrels profundes que tenen les seves demandes. Fins i tot jo vaig contenir l’alè en el moment dramàtic del referèndum de l’1 d’octubre, quan el govern central espanyol va posar en pràctica les seves amenaces de repressió, arribant a ofegar el dret a la consulta de forma tan violenta que la policía va fer més de vuit-cents ferits.
Més del 90% dels votants que es van expressar a les urnes, defensant-les amb la seva presència en escoles i llocs públics, ho van fer a favor de la independència. Gairebé la meitat dels que teníen dret a vot vàren votar, malgrat la prohibició.
Europa s’enfronta a una gran prova de força dels catalans, però també de civisme i de rebuig obstinat de qualsevol forma de violència.
Però, em preguntava, ara què passarà? El govern autonòmic proclamarà la independència o pactarà?
A partir d’aquell primer d’octubre, cada matí he estat buscant notícies de Catalunya a la xarxa. La situació semblava estar en suspens, tothom es va adonar que la situació era preocupant i que el govern de dreta liderat per Rajoy no perdía l’oportunitat de mostrar múscul i de tancar qualsevol via que pogués conduir a una negociació. Els últims dies d’octubre, me’n vaig anar amb uns amics cap a Catalunya, convidat a una festa familiar, però conscient que aquelles hores seríen decisives per als esdeveniments polítics del país.
La tensió va ser molt forta aquells dies. Fins i tot a la festa, tothom tenia el tema al cap i al vespre, tothom va cantar el bellíssim himne català, Els Segadors: …Com fem caure espigues d’or, quan convé seguem cadenes… Era clar per a tothom que l’endemà seria un moment històric i el cant també tenía el sentit de donar-se coratge i de sentir-se un cop més, units. 
Al matí, la ràdio confirma aquestes previsions: el president Puigdemont proclama de facto la independència amb el vot favorable de la majoria independentista del Parlament català. Llegeixo casualment que a primera hora de la tarda hi ha un partit de futbol que té un significat increïble en aquell moment: Girona contra Real Madrid. És com dir David contra Goliat. Girona, la més independentista de les ciutats catalanes, contra el símbol del poder central. I avui mateix. A vegades succeeixen coses que semblen fetes expressament. Decideixo que he d’anar-hi, tant se val si no hi puc entrar. Sense entrada, en quedaré fora l’estadi, com ho feia de petit, només per sentir la cridòria, interpretant-la amb imaginació.
Des de l’estadi es pot sentir el clamor de la multitud: Llibertat, Llibertat! surt des de les grades, però sense violència, com sempre, i, com sempre, amb gran orgull. I després succeeix el que només sap crear el futbol, la fàbula, l’increïble: 2 a 1 pel Girona!!! David ha guanyat. Des de l’estadi, la festa es trasllada al centre de la ciutat. El futbol, la independència, el desig de celebrar-ho i de no pensar més en la tensió, tot esclata abraçades i grans celebracions. I de nou es canta l’himne català.
La meva dona Rossella ha publicat al seu perfil de Facebook algunes imatges i algunes reflexions sobre el moment increïble i emocionant que estem vivint, però les respostes del nostre món (italià i d’esquerres) són fredes, quan no directament hostils envers el que aquí escalfa els cors. Entenem la dificultat d’ explicar i comprendre aquesta realitat per a aquells que, com nosaltres, solen sentir parlar de secessió des de la dreta racista i egoista de la Lega Nord. No té gaire sentit explicar la profunditat i la història d’aquest desig d’independència amb arrels antigues i pluriseculars.
Així doncs, em vaig prometre de tornar a Catalunya per a les eleccions del 21 de desembre. Els dies previs a la meva marxa vaig sentir la necessitat d’entrar al cor de la qüestió. Tenía necessitat de comprendre, d’estar al corrent de les novetats de les diferents opcions. Necessitava l’ajut d’en Ramon, un altre català independentista i d’esquerres, que està al llit amb una cama trencada per un accident de moto.
En Ramon m’envià links i articles i vaig començar a entendre alguna cosa. Sobretot, vaig entendre que la situació era complicada i vaig percebre el temor que una derrota pogués fer tornar enrrere la història i, sobretot, ampliar les ja presents divisions.
Vull donar a la meva feina el caràcter que em sembla més proper: el del retrat. En parlo amb en Ramon i amb en Lluís i la Philippa, la meva “redacció catalana”. Hi estan d’acord i m’ajuden a concertar dues cites amb persones que són representatives de la realitat: un advocat que defensa gratuïtament les víctimes de la repressió de l’1 d’octubre i una actriu molt estimada i popular, una abanderada de les reivindicacions independentistes, amb un caràcter decididament progressista.
M’agradaria fer el retrat del país en 24 hores el dia de les eleccions.
Arribo a Barcelona la tarda del dia 20, agafo un cotxe petit de lloguer i em dirigeixo, a la velocitat que el trànsit intens em permet, cap a Girona. Es triga més o menys una hora sense córrer, però estic disposat a estar-n’hi dues. M’ho prenc amb gran calma, no tinc cap cita excepte per sopar a Celrà, el poble on m’esperen els meus amics. Sembla la calma abans de la tempesta.
Prou sé que demà em despertaré encara fosc per arribar a temps als llocs que la meva redacció ha identificat.
Mentrestant, entre una cua i una altra, faig una ullada als cartells electorals i em sorprèn observar que aquells relacionats amb el referèndum són molt més nombrosos que els destinats a les eleccions actuals.
Potser la raó es pot trobar en el fet que amb els protagonistes a l’estranger, Puigdemont a Brussel·les i Rajoy a Madrid, els missatges viatgen més per Internet i televisió.
Nous missatges, doncs, potser no n’hi ha, excepte aquells que reiteren les posicions ja conegudes. Potser és més present la nova dreta de Ciudadanos, que gràcies a la presència d’una líder que llueix davant les càmeres, Inés Arrimadas, cerca donar una imatge renovada de la corrupta i rància centredreta.
Pocs són els altres cartells electorals, en tot cas, és freqüent un símbol estrany que s’assembla més a un senyal de trànsit, com si fos la prohibició de sobrepassar una determinada velocitat: 155 ratllat en vermell. En realitat, és l’odiat article 155 que la monarquia imposa com un límit insuperable a les autonomies locals. Ho trobo pintat en grafittis als ponts de l’autopista, i sovint imprès en fulls blancs que advoquen sens descans per l’alliberament dels “presos”, els empresonats, que la consciència popular vol lliures i que han esdevingut pròpiament veritables símbols d’un poder limitat i sotmès. Els presos són els dos ‘Jordis’ (Sánchez i Cuixart, líders dels dos principals moviments independentistes), i Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, líder d’Esquerra Republicana, un partit que ha crescut molt i que avui dia té la el rostre de la Marta Rovira.
Només sortir del cotxe després d’haver trobat per fi un aparcament, em trobo al davant un cartell electoral estripat que adopta un significat polític precís. Del rostre de Junqueras fa l’efecte que en surt el bell rostre de la Marta Rovira i sembla dir que la repressió no pot aturar la història, i que les idees reneixen sempre més fortes i arrelades.
Girona és bella: austera, decorada per Nadal, però hi predomina el color groc, el color que ha esdevingut símbol de l’independentisme. Poca gent pel carrer, el vent i el fred no conviden a sortir, però la tensió i el pensament ja estan posats a l’endemà. Per la finestra veig que la gent es prepara per sopar, hi ha alguna televisió encesa, però gairebé per costum, no hi ha res que no s’hagi dit.
Potser en siguin l’excepció els més joves, després de tot Girona és una ciutat universitària. Encara els queden ganes de trobar-se, de mirar-se els uns als altres i de compartir també les incerteses. Són ells els que tenen més ganes de parlar, molts són forasters i, en general, tenen respecte per aquest país, i certament hi ha un rebuig per les solucions repressives. Els joves catalans semblen més decidits; tot passejant els pregunto quin pronòstic tenen, però apel·len al silenci preelectoral que aquí és respecta molt .
Els meus amics són tan encantadors com sempre, però aquesta nit semblen més implicats i involucrats en el meu projecte, senten gratitud cap als qui es proposen d’entendre’ls per si mateixos i per explicar als altres les idees en que creuen.
M’impressiona la seva preocupació pel moment i la consciència que tot hauria pogut estar millor gestionat. Durant la tarda me n’adono que entre ells, encara no s’han dit per qui votaràn. Crec que la indecisió els ha acompanyat fins ara.
És tard, cal aixecar-se d’hora demà al matí. Vull estar al col·legi electoral abans de l’obertura i, sobretot, m’agradaria explicar Girona a l’alba, en l’hora immediata a l’esdeveniment.
La ciutat es desperta mandrosa, és un dia feiner.
Al bar on prenc el cafè m’informen que s’han concedit quatre hores de permís electorals als ciutadans que treballen i que la major part dels votants aniran a les urnes a la tarda.
He optat per començar en una seu electoral on la repressió de l’1 d’octubre va ser particularment dura. En Ramon m’ha dit que probablement l’alta assistència de votants en els primers minuts es podria entendre com un símbol de continuïtat amb el referèndum. De fet molta gent està esperant que obrin i en pocs minuts el col·legi electoral és ple. Molt silenci, molta puntualitat.
Les operacions de votació es realitzen tranquilament, els reporters i els periodistes son molt benvinguts: potser voldran testimonar la maduresa democràtica d’aquest electorat. Visito un parell més de seus electorals i decideixo anar a la cita amb l’advocat Albert Carreras. El sol ha escalfat prou l’aire i la vida és l’habitual d’una jornada laboral.
Advocat Carreras, m’agradaria fer-vos unes quantes preguntes, les que es fa la gent, especialment a Itàlia.
Vostè, juntament amb altres col·legues, s’han posat a disposició dels qui han patit la repressió, a vegades violenta, de l’1 d’octubre, quan la policia de l’Estat va intentar impedir el funcionament normal del referèndum.
És sancionable el comportament de la Policia des del punt de vista del Dret i en base a les lleis actuals? Com advocats voluntaris representem a unes 200 persones afectades pels fets del dia 1 d’octubre.
El nostre pensament és que la policia española va tenir responsabilitat criminal en els fets del referèndum. Per aquest motiu s’han presentat denúncies i querelles per les agressions en nom dels ajuntaments de Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva. Els motius de la querella criminal són per delictes de lesions, tortura i vulneració de drets fonamentals.
El jutjat competent, per criteri de territorialitat és el de Girona, però la competència és de l’estat espanyol.
Segons la seva opinió, quin paper hauria de tenir Europa en totes les qüestions vinculades al Dret en aquest particular moment històric? Europa té un paper importantíssim. A Espanya actualment la independència judicial no és real. El poder judicial es troba sotmès als criteris polítics. La repressió ideològica és un fet, i el retrocés i vulneració de drets que s’està produïnt no s’havia patit des dels darrers quaranta anys. Només amb una Europa compromesa i forta es podrà aconseguir una restauració dels drets i llibertats.
Ens acomiadem, he de córrer cap a Barcelona. Encara que faig tard no puc evitar detenir-me en un col·legi electoral prop d’on he aparcat: la gent ha augmentat tot i que no es pot dir que hi hagi entusiasme.
Mentre condueixo, en Ramon em dóna les dades de participació que són bones, indiquen percentatges de votació importants. Ell, que està molt decantat cap a la independència, no sembla acollir positivament aquesta dada.
Penso en això i he de dir que la situació em sembla molt intrincada. Veig tres escenaris possibles pel dia següent. Si preval a les urnes el bloc estatalista, les instàncies independentistes, i fins i tot l’opció simplement autonomista, patirien un revés. En canvi, si hagués de prevaldre l’opció autonomista en la seva complexitat, resultaria difícil no arribar a un nou referèndum, potser sota supervisió europea. Segurament un resultat que retrati el país dividit en dos, serà el més probable. El que a mi em surt de natural, és pensar, i suggerir als meus amics separatistes, una nova solució d’autonomia que pogués derivar-se de la derrota probable que Rajoy i d’una possible mediació de Podemos (Catalunya en Comú-Podem), amb l’alcaldessa Ada Colau fent de directora. He de dir que els meus amics catalans s’arronsen d’espatlles i troben aquesta hipòtesi impracticable: per a ells, Podemos s’ha desqualificat amb posicions que els semblen molt ambigües.
Finalment, tinc la cita amb la Silvia Bel per poder-la conèixer i entrevistar.
Ens trobem a primera hora de la tarda, a la sortida del teatre en el que grava una sèrie molt popular que s’emet cada dia. Arribo amb molta antelació al barri on hi ha els estudis, a Esplugues de Llobregat, una zona històricament industrial, coneguda també per persones famoses que hi viuen, donada la proximitat al llegendari estadi del Camp Nou: Gerard Piqué amb la seva esposa Shakira, Dani Alves, abans d’anar-se’n a jugar a la Juventus, i Iniesta. El barri té un aire molt internacional amb les escoles americana i alemanya. Desseguida em sembla evident que l’ambient aquí és especial. Els cartells electorals vells i nous son en gran part d’opcions de dreta i en el sector estatalista.
Entro a un bar i les persones que hi ha parlen en castellà sobre la jornada electoral. La majoria no pensa votar, algú es declara a favor d’atorgar la seva preferència per la Inés Arrimadas. Hi ha molts sud-americans, mentre que la mestressa del bar és andalusa però treballa aquí des de fa vint anys. En veu molt alta, diu que si guanyen els independentistes ella tanca i se’n va, molts dels seus clients es veuràn acomiadats de la Bayer, que està just al davant i ni tan sols tindran diners per fer una canya. Em diu que 800 empreses amb seu a Catalunya ja han decidit marxar des de l’1 d’octubre, que considera maleït.
Un personatge que ha begut una mica més que els altres em convida a visitar el gimnàs que hi ha al costat del bar: dues llums que donen al carrer, una mica de pudor a suor i un fort sentiment de pertinença a la mare Espanya, tal com ostenta a la samarreta suada.
Pregunto també al boxejador, que no deixa de saltar, si ja ha votat i per qui. Per tota resposta reprén els cops al sac de boxa amb renovada energía.
Decideixo que tal vegada sigui millor acomiadar-me i anar a trobar la Silvia Bel.
Espero uns minuts fora els estudis i, finalment, arriba. La segueixo entre el trànsit fins a casa seva, on m’ha promés un cafè i una vista des de la part alta de la ciutat .
Li expresso els meus dubtes i em respon. Les lleis més avançades i innovadores sempre acaben bloquejades per Madrid. El franquisme no ha mort mai i els seus hereus són la dreta estatalista. Objecto que entre els partits autonòmics també hi ha formacions de dreta, però la Silvia està convençuda que aquestes formen part d’una dreta més digna i respectable amb la qual és possible una dialèctica democràtica. Li pregunto a la Silvia què espera i què s’espera de la votació d’avui. Optimista i decidida, em diu que té sentiments positius sobre aquestes eleccions que s’han produït en un clima pèssim, amb exponents de l’independèntisme a la presó des de fa setmanes i el líder legítim del govern català forçat a l’exili. No obstant, la gent ha demostrat una vocació democràtica que gairebé commou. Cap episodi de violència, i tampoc cap retrocés en les pròpies conviccions. “Sí, és cert, estem dividits en tres partits fonamentalment diferents, però la veritable votació és sobre allò que ens uneix. Serà molt important l’assoliment de la majoria d’escons. Jo sóc optimista. Ens veiem aquesta nit a les festes que hi haurà als llocs on seguirem l’escrutini”.
Torno a la ciutat i busco la seu de l’Escola Industrial, un lloc molt bonic també des del punt de vista arquitectònic. Aquí parlo amb molts representants de les llistes que em confirmen que la participació és molt alta.
Ara tots esperen les 8 del vespre, no tant pel tancament de les operacions electorals, sinó especialment per a la difusió de les enquestes a peu d’urna. De fet, la gran participació només pot tenir un significat de legitimació inequívoca de la votació, independentment del resultat final.
Agafo un taxi i em faig dur a la nau Bostik, un centre cultural autogestionat des de fa deu anys que ocupa el lloc de l’antiga fàbrica on es produia el famós adhesiu i on aquest vespre s’ha activat el centre d’informació i recollida de dades de la formació d’esquerres de la Unitat Popular, la CUP. Amb 10 diputats, aquesta formació va ser fonamental en la passada legislatura, obligant al líder històric de Convergència Artur Mas a apartar-se i cedir la presidència a Carles Puigdemont.
El taxista m’informa de la projecció de vot a les 20 hores, sembla distanciar-se del resultat, però m’ho fa a escoltar i m’ajuda en la traducció. Amb la poca bateria que li queda al meu smartphone, em connecto a les pàgines dels diaris italians que emfatitzen la possible afirmació de les llistes independentistes. Li dono la notícia en Ramon que sembla revitalitzat. La fàbrica Bostik és realment bonica amb els ses majestuosos murals.
La sala de premsa bull de periodistes; molts d’ells em semblen molt joves. Al voltant hi ha una barreja de satisfacció amb el resultat i de decepció amb el paper de la CUP, de la qual els militants n’esperaven més. Preval a la sala de premsa la opinió general, qualificada de històrica, mentre la naturalesa mateixa de la votació du, encara que simbólicament, a recompensar el partit de Puigdemont. Precisament el partit del president exiliat a Brussel·les: és allà on he d’anar, a l’hotel escollit com a quarter general de JuntsxCat. En vint minuts hi arribo i aquí hi ha un aire de victòria i es nota un sospir d’alleujament, conscient.
La satisfacció és fa més gran a mesura que es defineix la derrota de l’odiat Rajoy, que efectivament només obté quatre escons, amb una pròpia i veritable migració de vots a favor de la llista Ciutadans d’Inés Arrimadas, que esdevé el partit guanyador, però que amb seguretat no podrà formar cap coalició.
Quan en el monitor apareix Puigdemont com a guanyador, es coreja la consigna: “Puigdemont: President”. Les entrevistes se succeeixen amb protagonistes i varis líders del partit. Ja és negra nit i una llarga jornada s’està acabant.
Ja és hora de fer balanç: algú diu que aviat caldrà de tornar a les urnes, s’encenen discussions. Jo crec que una cosa és certa: tenim un derrotat i es diu Mariano Rajoy, el que volia aquestes eleccions i que en surt perdedor.
Tothom ha arriscat moltíssim, començant per Puigdemont que si hagués perdut hauria d’assumir la responsabilitat de tota la gestió de l’assumpte, amb les controvèrsies i divisions que això hagués comportat. Tanmateix, aquestes eleccions ens donen un altre veredicte, i és un rebuig pel comportament de la Unió Europea. Dins la mateixa idea d’una comunitat d’estats, hi havia la solució per acollir i millorar les autonomies, reunides en una federació continental, que sembla cada cop més llunyana, però que seria cada vegada més urgent de construir.
traducció: Ramon Oriol
© Paolo Camillo Sacchi
paolo@sacchi.biz
PROFONDITA' DI CAMPO 
Rispondi